Dessalinització Humana

Cap on anem? Les cantonades tenen senyals de prohibit
I hi ha un paio que cobra peatge als passos de zebra
L’humor sense gràcia mou les fulles del carrer
I la por els engrantges de la taronja mecànica
La llum d’un fanal m’invaeix com un OVNI
Estic dins el clabagueram
I allà no m’hi trobaràs
Sol com un mussol on ningú em troba
No veig ningú a qui allargar la mà
No em fa gràcia
Surto a caminar, sol, com un mussol
No allargo la mà
No em fa gràcia
No ric d’humor sense gràcia
No engreixo els engranatges
Potser soc jo que no m’hauria d’haver llevat
Potser sóc jo que m’he equibocat de sabates al sortir de casa
Si miro al terre tinc dos peus esquerres
M’estiro sota un pomer, la gravetat fa que vomiti
Em cauen els intestins
Nauseabund, sol com un mussol
Als ulls hi porto dues monedes, son pel tio del peatge
Només soc una hombra que ho atravessa tot
Fluïda com res, sense cos, sense sang
Cap vent de ponent m’agafa
No ric de coses sense gràcia
No tinc por
Em falten connexions neuronals per adivinar que penso
Necessito temps i café
Necessito corrent del mar per ser com ells
Per moure els engranatges...
No tinc por, tinc pressa
Res, res res res
Res trobo devant meu
Sol com un mussol.


Le chat noir.

EL PREGÓ DE LA FESTA DE LA MORT

(Tots): Benvinguts a la festa de la mort!
1: Comença el compte enrere per el vostre fi.
2: Prepareu-vos per morir a mans de la dalla.
3: I de vosaltres només quedaran cendres.
(Tots): NEMINI PARCO, la mort no perdona a ningú! (x3)
1: Potser no tindràs llàgrimes sobre la tomba ni flors al cementiri,
2: Però sabràs que després t’espera la vida eterna.
3: Quina és la diferència entre la vida i la mort?
1: Quan el meu rellotge es para, la vida s’acaba!
2: Quan la meva dalla et talla el cap, la vida s’ha acabat!
3: Quan el foc et crema el cos, la teva vida s’ha fos!
1: Passen els anys, passa ta vida, passen els mesos, passen els dies.
2: Passen les hores, també els minuts i aquest pot ser el teu últim segon.
3: Perquè d’aquesta vida de teatre, aquest en serà l’últim acte.
1: Aquesta nit serà la nit en que deixareu de respirar...
2: El vostre cor es pararà...
3: I en res més podreu pensar.
(Tots): NEMINI PARCO (x3)
1: Perquè nosaltres som la mort i a ningú deixem escapar.
2: Nemini Parco cridarem i tu no et podràs amagar.
3: La mort no perdona a ningú, això t’ha de quedar clar.
1: Ballant entre mort i vida.
(Tots): Preparats per anar a l’infern? NEMINI PARCO, NEMINI PARCO, NEMINI PARCO!!!


Le chat noir. Vander. Trish.

Le chat noir

Camina sol sobre adoquins un gat negre com la nit, a qui no il·lumina cap llum d’ulls ni pensaments acurats de potes d’aranya, tansols pensa en el carrer, humit i taronja. Ni en l’assassí aganivetat que hi ha a la cantonada, ni com n’estaben de tacades de sang les mans de l’home amb qui s’ha creuat, només pensa en la boira musical que surt dels cubells de la brossa. No sent l’orgasme que te la veïna, ni olora la sang que plou del cel.
Aquest gat, negre com la nit només pensa en les gates per les que ha miolat, ha perdut la conta de les vides que té. Recorda la rosa que duia a la boca el dia de Sant Valentí, com els pétals volen sobre la fina pell d’alguna gata maula.
Aquest gat, negre com la nit avui marxa a dormir a la lluna pujat sobre un gin tónic carregat amb notes d’un blues. Vola, abduït per la llum taronja d’algun fanal ja baixarà, ja muntant un peix espasa.
Mira enrere quan plogui, mira enrere quan es faci fosc, si els teus ulls no només llegeixen i el teu cor no només batega, gira’t, potser hi ha quelcom extrany. Dú una rosa vermella com la sang, un gat negre, com la nit.




Le chat noir.

Skins

La pell es mes real que les paraules
Les sensacions que es filtren per ella
La magia que combina amb els nostres ulls
La nostra mà cosida que ens porta a la fi del mon
On només tu i jo arribem
El nostre món
La pell es el que sent la pluja dels nostres ulls
L’amor bionic que ens poseeix cada batec
La metzina que ens suicida
La pell es el que et toco quan estem junts
I el que creus que et toco quan sabem que pensem
El que et recorda la meva olor
I on queda la teva quan deixo de tocar-te
La pell es el que em fa sentir-te
Per on suo la teva saliva
El que em permet sentir-te
No només es pell, es electricitat
Es magia, es dansa, es blues
La pell es l’òrgan del tacte
Es el joc que hi ha entre tu i jo
La pell es el que et fa pensar en mi
I a mi el que em fa sentir-te a tu


Le chat noir.

Un blues lleno de humo.

Me da miedo hablar
Donde solo queda el sutil brillo de tus ojos
Y secándome los labios de alcohol
En mi sofá, poniendo palabras a mi corazón
En un blues lleno de humo
De piano y taburete grave
Las farolas se vuelven azules
Y las nubes rojas
Cargadas de rosas sangrientas
Tus tacones se clavan en mi dolor de cabeza
Me engancho en tu miel
Morando por tu cuello
Trepando tus labios
Tu... Quien fue capaz de dejar nuestro amor por mi
Y así lo hizo...
Ya no se que pensamientos sudar
Si en el eléctrico sabor de tu saliva
O en lo igual que me da olvidarte
Añoro que tus labios secaran los míos
En un blues lleno de humo
Cuando tus curvas me marean
Me giro para verte en un oscuro rincón
¿Sigue llorando tu corazón?
La flor de mi piel está en los sentimientos
He sobornado a la luna para que te arrope al amanecer
Cuando las farolas se vayan
Después de ver nuestra sombra bajo las estrellas
En un blues lleno de humo.


Le chat noir.

Visceral

On ets tu que em tens?
Tu, que saps mossegarme
Tu, que jo t’estimo
Ets dins meu i ni tansols jo et conec
No se on ets
Em beses amb ulls escarlates
Em mossegues amb passió
Desitges el carmesí del meu cor
Una necessitat vermella ens invaeix
Em menjo la teva llengua
M’empasso el teu cor
La música corre entre tu i jo
Hi ha magia sota els nostres peus
Tu, que jo no et veig
Tu, que t’imagino
Ets la meva droga
Les papellones m’arriben a la pell
Palpo tot amb el nostre cos
Sintetitzem l’humitat de la nostre suor
I el nostre voltant es congela

Passos fermes de moviments fluids
Entre mirades de fades
Que ens marca un tango bionic
Llums tenues on hi veu el tacte del nostre cos
Encara quan no t’he trobat
I si demà ens creuem?
Ma femme imaginiére, ma femme ideál
Tu, que els meus pensaments només et veuen en éxtasi neuronal
Pell contra pell
Mugró contra mugró
Llavi contra llavi
Tot tan suau i etílic
Plou música, som pur romanç
Un ambient tan carregat en un claustre amorós
Quan siguem sota un fanal
I la nostra sang vermella, roja, carmesí, escarlata...
La nostra sang inflamable
Quan un petó meu sigui una rosa
Tendre, suau, sabrós, sentit, perillós...
Llavors? El temps s’aturarà
I ens fondrem, el summum serà nostre
Quan et trobi
Moriviurem.


Le chat noir.

Calle la pantomima

Avui he passejat pel raval, un raval humit que em refrescava entre agulles mullades de cel caient al món dels humans, un món fred i diferent en cada part en la que pensaments barrejats individuals i afortunadament diferents fan que els racons càlids a la terra siguin difícils de trobar, especials captures fotogràfiques al plasma cerebral.

M’agrada passejar sol pels carrerons si al corrent d’aire d’entre les orelles hi passa la musica dels meus auriculars. Quan hem sento com a una novel·la negra caminant sota roba estesa encara enfosquida per l’aigua de la rentadora, cultures i sociologies distants reflexant la por de sentir el dia a dia de cadascú, entre batecs connectats en fraccions de segon i tallats amb tisores de raó.

Amb passos sense rumb, perdut entre pensaments relaxats i sentiments ardents de cor apagat. Cada gota de sang bombejada forma part d’aquí, cada gota de sang té la cartera robada i l’ha mirat alguna Julieta temporal, jo, les meves connexions neuronals i els batecs del meu cor caminem amb un suc natural d’un euro entre traficants de somnis i romàntics empedernits.


Le chat noir.