Calle la pantomima

Avui he passejat pel raval, un raval humit que em refrescava entre agulles mullades de cel caient al món dels humans, un món fred i diferent en cada part en la que pensaments barrejats individuals i afortunadament diferents fan que els racons càlids a la terra siguin difícils de trobar, especials captures fotogràfiques al plasma cerebral.

M’agrada passejar sol pels carrerons si al corrent d’aire d’entre les orelles hi passa la musica dels meus auriculars. Quan hem sento com a una novel·la negra caminant sota roba estesa encara enfosquida per l’aigua de la rentadora, cultures i sociologies distants reflexant la por de sentir el dia a dia de cadascú, entre batecs connectats en fraccions de segon i tallats amb tisores de raó.

Amb passos sense rumb, perdut entre pensaments relaxats i sentiments ardents de cor apagat. Cada gota de sang bombejada forma part d’aquí, cada gota de sang té la cartera robada i l’ha mirat alguna Julieta temporal, jo, les meves connexions neuronals i els batecs del meu cor caminem amb un suc natural d’un euro entre traficants de somnis i romàntics empedernits.


Le chat noir.